Una setmana en Alemanya
Com tots els anys, els alumnes de quart d'ESO hem fet un intercanvi amb un institut alemany al poble de Schopfheim, al sud d'Alemanya. El poble està molt prop de Basilea, tant que forma part del que seria l'equivalent a la línia 1 del metro de València. No tots estàvem en el mateix poble de Schopfheim, hi havia gent que estava en un poblet anomenat Lörrach, molt prop de Schopfheim. En tot cas, els pobles eren una meravella, no per la seua arquitectura o la seua gent, que també, sinó per la seua situació geogràfica, just al costat de la Selva Negra. Des de la casa on estava jo era una meravella anar a classe tots els matins, ja que anàvem per un cami al costat del riu, que separava el poble del bosc. El poble estava envoltat de verd, i això, per a un urbanita com jo, és d'allò més impressionant.
En arribar el primer dia a classe, ens van fer una espècie de desdejuni en un menjador que era més gran que el nostre gimnàs, no només respecte a la amplària o la llargària, sinó també respecte a l'alçada. La veritat és que, per molt que em moleste, aquell institut ens pega mil i una voltes. Només arribar, a l'entrada, hi ha un gran pàrquing de bicicletes que estava ple tots els dies. Quan vaig vore aquell pàrquing ràpidament vaig pensar en el nostre pobre i trist aparcament, on hi ha espai per unes deu bicicletes i on sol haver aparcades al voltant de quatre o cinc. La veritat és que la cultura de la bicileta està molt més present allà. Però les meravelles de l'institut no acaben en el pàrquing i el menjador, ni molt menys. Una altra cosa que em va sorprendre van ser els murals, obres d'art pintades pels alumnes als murs de l'institut. A l'entrada de l'aula de música et rebien pintures de Nirvana, Els Beatles, Michael Jackson o Bob Marley entre altres. I justament l'aula de música era de les més espectaculars. Era del tamany de tres o quatre aules normals del nostre intitut, amb inclinació perquè tothom poguera veure la pissarra i amb instruments com, per exemple, una bateria o un piano de cua. Només dient que els barracons allí eren millors que les aules ací, jo crec que hi ha suficient explicació.
A part de l'institut també vam fer excursions. Des d'anar a Basilea (ciutat que recorde pels seus preus abusius) fins fer senderisme en mànega curta per una Selva Negra nevada. I d'aquesta última m'agradaria parlar, ja que va ser la que més vaig disfrutar amb diferència. Durant l'excursió va passar de tot, ens vam perdre, vam fer més camí del que hauríem haver fet, ens vam mullar tots els peus, però sobretot ens ho vam passar bé. No sé si serà perquè sóc valencià i tinc idealitzada la neu, però quan vaig vore aquell camí cobert per una capa blanca vaig fer un somriure d'orella a orella. Com no, si hi ha neu és obligatori fer una guerra. I així va ser durant bona part de l'excursió, gent corrents perseguint a qui abans li havia llançat una bola per llançar-li'n dos. Érem com xiquets. Al final de l'excursió, el grup va anar estirant-se, fins acabar fent el camí en grups de tres o quatre persones per paisatges que pareixien eixits de Heidi.
L'altra excursió que cal destacar va ser la del camp de concentració francés. Si sóc sincer, esperava més. Em feia molta llastima, però també em feia pena que hagueren construït un edifici (no molt gran, però un edifici al cap i a la fi) just al costat d'un monument de memòria històrica com era aquell camp de concentració. Pot ser també que el camp no em causara tanta impressió perquè havien llevat quasi tots els barracons que hi havia abans, no es veia com un camp de concentració, no feia la impressió que en aquell mateix lloc hagueren passat fets tan horribles.
La resta d'excursions passen a ser cosa secundària al costat d'aquestes dos, això sí, va haver una tercera "excursió" programada pels mateixos alemanys que també recordarem durant molt de temps: l'Europa Park. Un parc d'atraccions enorme amb cinc minuts de cua per muntanya russa i on fins i tot ens va nevar.
Es podria dir que ha sigut un gran intercanvi, per mi, un dels millors viatges que he fet.
A part de l'institut també vam fer excursions. Des d'anar a Basilea (ciutat que recorde pels seus preus abusius) fins fer senderisme en mànega curta per una Selva Negra nevada. I d'aquesta última m'agradaria parlar, ja que va ser la que més vaig disfrutar amb diferència. Durant l'excursió va passar de tot, ens vam perdre, vam fer més camí del que hauríem haver fet, ens vam mullar tots els peus, però sobretot ens ho vam passar bé. No sé si serà perquè sóc valencià i tinc idealitzada la neu, però quan vaig vore aquell camí cobert per una capa blanca vaig fer un somriure d'orella a orella. Com no, si hi ha neu és obligatori fer una guerra. I així va ser durant bona part de l'excursió, gent corrents perseguint a qui abans li havia llançat una bola per llançar-li'n dos. Érem com xiquets. Al final de l'excursió, el grup va anar estirant-se, fins acabar fent el camí en grups de tres o quatre persones per paisatges que pareixien eixits de Heidi.
L'altra excursió que cal destacar va ser la del camp de concentració francés. Si sóc sincer, esperava més. Em feia molta llastima, però també em feia pena que hagueren construït un edifici (no molt gran, però un edifici al cap i a la fi) just al costat d'un monument de memòria històrica com era aquell camp de concentració. Pot ser també que el camp no em causara tanta impressió perquè havien llevat quasi tots els barracons que hi havia abans, no es veia com un camp de concentració, no feia la impressió que en aquell mateix lloc hagueren passat fets tan horribles.
La resta d'excursions passen a ser cosa secundària al costat d'aquestes dos, això sí, va haver una tercera "excursió" programada pels mateixos alemanys que també recordarem durant molt de temps: l'Europa Park. Un parc d'atraccions enorme amb cinc minuts de cua per muntanya russa i on fins i tot ens va nevar.
Es podria dir que ha sigut un gran intercanvi, per mi, un dels millors viatges que he fet.
Joan Dolz Mensua
4t ESO A
Post a Comment