Educació i respecte

He parlat molt sobre educació des que vaig començar a escriure en la revista, però ja fa un temps que em plantetge un dilema. En el meu sistema educatiu utòpic, l'ensenyança és molt més lliure, però això pot comportar problemes d'educació més enllà de l'aula. És clar que una educació rígida sempre ha funcionat en el cas del respecte. He lleigit i escoltat moltes vegades això de “a aquest li van faltar dos carxots a temps”, però què passaria amb una educació lliure? Jo pose sovint com a exemple el col·legi Gençana, que té un sistema educatiu molt similar al Montessori, del qual ja he parlat en altres ocasions. No obstant això, sempre que trac aquest argument, me'l rebaten dient que, com que és una escola privada, de segur que els pares els educaven bé, que això és impossible traslladar-ho a una nació sencera. Les coses impossibles només són una miqueta més difícils. Jo no vaig a entrar en el debat de com deuríem educar els xiquets en casa i ensenyar en classe, cosa que em pareix completament encertada, però amb un petit matís: deurien aprendre en classe i educar-se en casa i en classe. Jo només parlaré del que passa dins l'aula.

Crec que l'educació hauria de ser pública, completament pública des dels zero anys fins a la universitat. Amb això vull dir que hauria de ser, entre altres coses, completament gratuïta, inclosos llibres i menjador, ja que això podria donar un respir econòmic a les famílies. Si això s'aconsegueix, hi hauria menys estrés i, per tant, millor humor en la família. Encara que no ho parega, això pot ser un gran avanç, ja que l'estrés afecta molt el comportament d'una pesona. Com més estrés, més possibilitat de rebentar i, des del meu punt de vista, ja que no sóc psicòleg ni tinc estudis d'aquest tipus, podria afectar la violència que pot descarregar una persona.

Un altre punt que em molesta és el respecte. En la meua classe es veu bastant bé: quan un professor és més suau i intenta ser més agradable, li prenen més el pèl, i això passa igualment en la societat en general. La gent es regeix per la por. Vivim en la cultura de la por. Només escoltant les notícies d'un dia qualsevol, pot observar-se el que dic. S'obrin els informatius amb guerres, corrupció, immigrants o malalties. Això, a menor escala, també passa en l'educació. Ja està en la nostra cultura el fet d'educar mitjançant amenaces, per exemple, la d'expulsar de classe, i fa uns anys (molts) amb càstig físic (en aquest sentit hem evolucionat per a bé). Jo crec que aquest comportament s'ha d'eradicar de soca-rel, des de la guarderia. El cuidadors, i més tard els professors, deurien evitar castigar. Si un xiquet fa una cosa mal feta, es parla amb ell (és clar, a partir d'una edat en què puga comprendre, els tres anys aproximadament). Si t'ensenyen que les persones roïnes són les que manen i les persones bones són les submises, és clar que un xiquet voldrà ser la persona roïna i se sentirà bé veient una persona agenollada davant seu.

Això em porta a un altre punt: si un xiquet, ja siga a casa o a l'escola, pot fer el que li vinga de gust en qualsevol moment i lloc, sentirà que té completa llibertat sobre el seu entorn, cosa que no seria negativa si el seu entorn no incloguera també la gent que l'envolta i que necessita unes determinades normes de convivència bàsiques. Aquesta és l'altra cara de la mateixa moneda: l'excés de llibertat pot acabar sent una presó social. Una persona que es crega que la seua llibertat és il·limitada i que pot sobrepassar la de les altres persones, acabarà sent marginada per la seua societat. Aquesta part del problema ve més de casa que de l'escola, i és que, si passa això, sol ser pel fet que els pares no atenen el fill i aquest s'acaba educant bé per la televisió, internet, música, etc., o bé per les seues pròpies normes i acaba imposant-les sobre els altres.

Joan Dolz Mensua 3ESOA