Adéu
La primera volta que vaig trepitjar aquest centre va ser amb motiu de la graduació de quart d'ESO de la meua germana. Jo anava a l'IES Ferrer i Guàrdia, i aquest institut em va meravellar pels seus arbres i per no tindre un barracó en comptes d'aula de tecnologia. Aquell dia vaig decidir que volia estudiar al Ramon Llull.
El meu primer curs ací va ser segon d'ESO, l'últim any de ser xiquets, i em vaig sentir prou sorprés per certs detalls (algunes persones no cursaven anglés, hi havia dos esplais...) que a poc a poc van anar convertint-se en marques d'identitat d'un centre xicotet però molt acollidor.
Durant tota l'ESO vaig sentir-me ben tractat per l'institut. Vaig anar amunt i avall pels seus corredors observant amb els ulls oberts els majors i les seues "estranyes assignatures", com ara Llatí, Biologia, CMC...
Aquest institut va veure fins i tot el meu canvi d'interessos: quan arribí a quart d'ESO i em tocà triar quin tipus de batxillerat cursar. Fins aleshores estava segur que estudiaria ciències, volia ser enginyer informàtic. Però, quan arribà l'hora de decidir, vaig escollir fer lletres: m'adoní que m'estimava molt més escriure que no estudiar física o biologia.
Quan vaig arribar a batxillerat, descobrí que em tocava cursar aquelles assignatures que abans considerava estranyes, o massa concretes. Vaig deixar darrere Ciències de la Natura, Ciències Socials... i vaig començar a estudiar Llatí, Història del Món Contemporani, Matemàtiques Aplicades a les Ciències Socials... Tot era llavors seriós, començaven els estudis de debò.
I ara, que me n'estic anant, crec que res d'això va ser prou seriós, que durant tot el temps anterior els professors es dedicaren a jugar amb les nostres ments, a no mostrar-se com a persones. Tal volta aquest ha sigut un dels problemes: alumnes que no se n'adonen que els professors són també persones que s'enganyen, que tenen problemes, que no es dediquen únicament als trenta que hi ha a l'aula. I fins i tot he arribat a veure com hi havia professors que tractaven de fer-nos pensar, que ens ensenyaven que no tot és exactament com ho posa als llibres de text, que qui no pot adoptar una posició crítica no ha aprés res...
Al final, queden més records bons que dolents, i saber que prompte deixaràs de formar part d'un ecosistema on probablement no seràs més que una foto a la paret et du a adonar-te que l'institut ha sigut la teua casa, potser el lloc on més hores has passat durant els últims anys, i que t'ha vist créixer i canviar. Un adéu es queda curt, així que haurem de deixar-ho en un fins sempre.
Nahuel Pinto Cavilla, 2º Bchto A
El meu primer curs ací va ser segon d'ESO, l'últim any de ser xiquets, i em vaig sentir prou sorprés per certs detalls (algunes persones no cursaven anglés, hi havia dos esplais...) que a poc a poc van anar convertint-se en marques d'identitat d'un centre xicotet però molt acollidor.
Durant tota l'ESO vaig sentir-me ben tractat per l'institut. Vaig anar amunt i avall pels seus corredors observant amb els ulls oberts els majors i les seues "estranyes assignatures", com ara Llatí, Biologia, CMC...
Aquest institut va veure fins i tot el meu canvi d'interessos: quan arribí a quart d'ESO i em tocà triar quin tipus de batxillerat cursar. Fins aleshores estava segur que estudiaria ciències, volia ser enginyer informàtic. Però, quan arribà l'hora de decidir, vaig escollir fer lletres: m'adoní que m'estimava molt més escriure que no estudiar física o biologia.
Quan vaig arribar a batxillerat, descobrí que em tocava cursar aquelles assignatures que abans considerava estranyes, o massa concretes. Vaig deixar darrere Ciències de la Natura, Ciències Socials... i vaig començar a estudiar Llatí, Història del Món Contemporani, Matemàtiques Aplicades a les Ciències Socials... Tot era llavors seriós, començaven els estudis de debò.
I ara, que me n'estic anant, crec que res d'això va ser prou seriós, que durant tot el temps anterior els professors es dedicaren a jugar amb les nostres ments, a no mostrar-se com a persones. Tal volta aquest ha sigut un dels problemes: alumnes que no se n'adonen que els professors són també persones que s'enganyen, que tenen problemes, que no es dediquen únicament als trenta que hi ha a l'aula. I fins i tot he arribat a veure com hi havia professors que tractaven de fer-nos pensar, que ens ensenyaven que no tot és exactament com ho posa als llibres de text, que qui no pot adoptar una posició crítica no ha aprés res...
Al final, queden més records bons que dolents, i saber que prompte deixaràs de formar part d'un ecosistema on probablement no seràs més que una foto a la paret et du a adonar-te que l'institut ha sigut la teua casa, potser el lloc on més hores has passat durant els últims anys, i que t'ha vist créixer i canviar. Un adéu es queda curt, així que haurem de deixar-ho en un fins sempre.
Nahuel Pinto Cavilla, 2º Bchto A
Post a Comment