Viatges I: De sud a nord del Marroc

Joan Dolz 2ESOA
 El viatge al Marroc és, pot ser, el que més m'ha impactat. Un llarg viatge des del sud fins al nord del Marroc. He d' admetre que a l'avió estava nerviós, però no per el viatge, sinò pel vol, era el més llarg que havia fet. D'anada no es veia res per les finestres, i tampoc volia mirar, ja que hem donava por. No anava amb molt equipatge, només una motxilla, sense molt més que roba, el mòbil i una camera compacta. Quan vàrem aterrar creíem que la calor que feía era pels motors de l'avió, però va durar bastant més després de baixar, havíem arribat en meitat d'una ona de calor: quaranta-set graus i ja era de nit! A més, prop del desert.

Ens va costar arribar a l'hotel, recorde anar en un taxi que va eixir de l'aeroport i vore al fons, al desert, una tormenta elèctrica. Era de nit i es veia de meravella. Al trobar l'hotel vam anar a les habitacions. Jo dormía en la mateixa que la meua germana, i el meus pares junts. Ells eren el únics que no teníen aire condicionat, i eixa sort els va seguir tot el viatge. Les habitacions eren típicament àrabs: les parets marrons argila i els llençols i cortines de colors vius com roig o verd. Feia una calor horrible, de dia quaranta-set graus.

A l'endemà vam passejar pel barri. Quan feia massa calor anavem de volta a l'hotel que tenía una espècie de font dins on ens banyavem tots amb un menudet pont. Allí vàrem conèixer a alguns amics que encara avuí conservem. Recorde caminar per la medina, per carrers estrets i amb bastants tendes de turistes, arribar a la plaça Djemaa el-Fna i quedar-me bocabadat davant aquella meravella on, ja de nit, aniríem a un dels restaurants que hi havía. I, per la simpatía del cambrer o per lo bo que estava aquell menjar, o no se per què, acabàrem anant totes les nits. A migdia era més complicat, ja que tot era per a turistes i estàven en ple ramadam: no es podía ni beure aigua. Al meu pare li paràven per fumar i costava això de trobar menjar. A la fi vam trobar un menudet restaurant amb unes taules de picnic. El local era d'uns cinc metres quadrats, i cuinaven al carrer. Va ser el millor tajine que he menjat mai, era una mescla de sabors magnífica, es notà el xoc de cultures.

Un altre día ens dedicàrem a anar de compres. Anàrem al souk, a la zona més turística, on el regateig estava a l'ordre del dia. Vaig aconseguir comprar un equipament del Barça a dotze euros, en una tenda enorme que des de fora pareixia menudissima. Vàrem arribar a una part del mercat on tot feia olor a espècies, espècies de tots els colors. És una de les sensacions més agradables que he sentit, estar dins de un mercat com eixe. Tot el demés es història, hi ha tant que contar que sería més llarg que la pròpia estància a Marraquex. Havíem d' eixir cap a Rabat.

Aniríem en tren, un tren normal, res de l'altre món, però amb una particularitat: la nostra cabina era l'única sense aire condicionat, així que vàrem eixir i anàrem a la porta del tren, la obrirem i pasàrem tot el viatge aseguts a les portes del tren, amb la cara al vent i disfrutant de l'aire del desert.

A l'arribada ja es notava un oratge una mica més europeu, hi havía dones vestides a l'estil occidental. Vam arribar a l'hotel, aquesta vegada més hotel, on estaven allotjats uns italians, i hi havia un gos del que la meua germana s'enamorà. De Rabat recorde ben poc, ja que no va ser tan impactant, només creuar un riu en una barqueta. El riu separava Rabat de Salé. Allà, a Salé em vaig tallar el monyo a l'estil tradicional, amb navalla. Recorde que em feia mal el cap després de tallar-me'l i és que tenía tallets i em picaven bastant. Encara tinc la imatge de quan un venedor ambulant va apropar-se a la nostra taula en un bar menudet. L'home venía bongos i jo estava convençut de que no em deixaríen comprar-me'n un. Sorprenentment em vaig eixir amb la meua i ací ho tinc. A Rabat vàrem estar menys temps que a Marraquex, prompte ens haguèrem de moure, rumb a Tànger.

Una altra vegada el tren, i aquesta amb aire condicionat. Ja anava començant a veure's un territori més mediterrani.

Tànger ja era Europa, em sentía com a casa. Ja no es notava la tradició islàmica que hi havia a Marraquex. Passejàvem per la platja quan veguèrem un home amb camells. Jo ja anava il·lusionat, i sí, al final vam anar en camell, i a més gratis. Això és lo més emocionant que passà a Tànger, ja que és una ciutat amb una cultura molt pareguda a la nostra.

De Tànger vàrem agafar l'avió a Madrid, i ja de tornada em vaig atrevir a mirar per la finestra, i vaig veure una de les imatges més boniques que he vist mai: l'estret de Gibraltar. Espanya i Marroc quasi tocant-se. Vaig lamentar no portar la càmera damunt. Va ser el millor viatge que he fet mai, i recomanaría a tothom que, si teniu diners, ho feu.