Entrevista a Joan C. Simó

A començament de curs va arribar un nou professor al departamentde Valencià, Joan Carles, en substitució d'Empar Ibàñez. A més de la seua faceta com a docent, aquest home és escriptor de teatre i extreballador de Canal Nou. Encara que ja estiga arribant la fi de curs, li hem fet una entrevista per conéixer-lo més a fons.

Podries traçar-nos la teua trajectòria professional en poques paraules?

La veritat és que comencí a treballar com a professor de valencià de seguida que vaig acabar els estudis de Filologia. Al cap d’un any vaig aprovar les oposicions i vaig continuar treballant com a docent de BUP i COU durant vora dotze anys en tres centres diferents fins que em vaig presentar a unes altres oposicions, aquestes últimes d’assessor lingüístic de RTVV, que vaig aprovar. Vaig fer de corrector i assessor en el Departament d’Informatius de Canal 9 durant 16 anys, incloent-hi una escapada de 14 mesos a Barcelona, on vaig treballar per a El Periódico de Catalunya com a corrector de l’edició catalana d’aquest diari. En acabant vindria el tancament vergonyós dels serveis públics de ràdio i televisió valencians, que ha deixat tants companys en el carrer. Per sort, jo tenia una excedència indefinida en l’ensenyament, gràcies a la qual he pogut tornar a la docència i evitar la meua ruïna econòmica.

Parlem ara d’una de les teues aficions: el teatre. Com va sorgir en tu la vocació teatral?

Sempre m’ha agradat molt el teatre, des de petit. Recorde que solia disfressar-me sovint. I jugava a fer obretes amb els meus ninots de goma i un teatret de guinyol que m’havia fet mon pare amb un reposapeus de fusta atrotinat. Em fascinaven els telons que veia a l’escenari quan assistia a alguna representació al meu poble, Paterna (fa riure anomenar-lo poble, veritat?, ara que ha crescut tantíssim). Era com si aquella tela gruixuda separara dos móns: el nostre, el de cada dia, i un altre de màgic. D’adolescent vaig formar part d’una companyia que creàrem un grup gran d’amics. Tinguérem la sort de disposar d’un antic cinema mig abandonat: despenjàrem la pantalla, llevàrem els centenars de cadires de vímet apilotades que hi havia darrere i descobrírem amb sorpresa no solament l’escenari d’un antic teatre ocult més enllà d’aquella pantalla, sinó també l’altar d’un antic convent que havia cedit el seu lloc a aquell teatre. (No sé si aquesta descoberta pot servir com a argument per a justificar el caràcter sagrat del teatre, en el qual crec, però no es pot negar que la història d’aquell lloc l’avalaria, si més no poèticament.) Pujàrem al galliner d’aquella esglesiola-teatre-sala de cine, serràrem la barana de ferro i la convertírem en la barra del teló que vam fer cosint els sacs de sucre que ens donaren en un forn.

I després d’allò, quines han sigut les teues incursions en el món teatral?

En les obres que assajàrem i representàrem durant la meua adolescència i primeríssima joventut jo actuava, com quasi tots els altres amics del grup. Després d’allò hi ha hagut un període de molts anys en què l’única relació que he tingut amb el teatre ha sigut com a espectador. Moltes altres coses ocupaven el meu temps, el meu cap i el meu cor, si se’m permet ser un poc coent. Però, passats els anys, una amiga de l’adolescència, mestra de música, em va proposar escriure un guió teatral per a un concert vocal-instrumental que estava preparant amb els seus alumnes. Vaig acceptar i allò va ser el principi d’una sèrie de col·laboracions amb ella i altres mestres del poble en una sèrie de muntatges, molts d’ells amb música en directe, amb alumnes de diferents cors i escoles públiques. Habitualment m’he encarregat d’escriure el guió teatral i de dirigir o codirigir l’espectacle. M’agradaria destacar d’aquesta etapa l’opereta massai Olmurrani oshomo enkop Enkai (‘El guerrer que va estar a la casa de Déu’). Van ser dos anys de molt de treball amb un grup de 60 xiquets i xiquetes (al principi n’eren 90) que van donar un resultat molt satisfactori. A més d’això, també he escrit per a actors professionals, com ara els meus amics Enric Juezas i Joan Vicent Carles (Tu gran, jo xicotet), Joan Miquel Reig (Iaios, nominada als premis Max) o Gemma Taberner (Quatre dones / Còmplices, única obra que he escrit fins ara per a un públic adult).

Quines són les teues preferències quant a obres i autors?

Aquesta pregunta és fàcil de respondre! Adore el teatre de l’absurd, Ionesco, Mihura... Del primer destacaria La cantant calba i El rei s’està morint; del segon, sens dubte, aquella delícia teatral que és Tres sombreros de copa. M’agrada molt i molt el Lorca surrealista: Así que pasen cinco años i El público són un parell d’obres extraordinàries que mereixerien tant de reconeixement com La casa de Bernarda Alba, pose per cas. Dels clàssics, tot Shakespeare, mestre de mestres (no només com a dramaturg, sinó també com a home savi pel seu coneixement de la naturalesa humana); Molière, Calderón (en la meua opinió, La vida es sueño és una de les millors obres que s’han escrit mai). I dels clàssics contemporanis, el Shakespeare del segle XX que és per a mi Arthur Miller. Me’n deixe molts, és clar, però aquests són els meus favorits.

Poc més es pot dir sobre aquest professor (i coordinador de la revista). Només cal esperar que puga continuar donant classe i aportant la seua experiència als alumnes.

 Alejo y Nahuel