Art del desplaçament

Al nostre món existeix un esport que, únicament usant el propi cos, et prepara per superar tots els obstacles possibles; un esport basat en la tècnica i l'aprenentatge propi, on sempre guanyes i mai perds; un esport que transmet una filosofia de vida que parla de força, de solidaritat, d'independència... Efectivament, aquest esport es diu ADD, o art del desplaçament.

Els practicants d'ADD són persones corrents que, sense voler anar a un gimnàs ni patir la brutal competència dels esports convencionals, han decidit moure's. L'única regla de l'ADD és no parar quiet mai, estar sempre en moviment i ser tan eficaç com siga possible. Tot açò, equilibrat amb una part estilística: cal ser ràpid sense deixar de ser bell.

A voltes es reuneix un grup de practicants d'ADD, no per fer una competició a vore qui arriba abans, sinó per entrenar-se junts i aprendre els uns dels altres, ajudant a assumir i superar la por. Perquè és un fet: la filosofia de l'ADD no nega la por, només l'accepta i la racionalitza com a camí per superar-la.

L'ADD no és un esport mancat de riscos. Malgrat això, un valor de l'ADD és conéixer les limitacions pròpies a fi de superar-les. Això crea un entorn dins els grups on es diferencien els reptes de les bogeries i els més veterans aconsellen els nouvinguts sobre com anar a poc a poc i eliminar perill. Tot açò crea un entorn prou segur on la gent millora al ritme que cal.

Moltes voltes arriben curiosos volent introduir-se en l'ADD, sempre amb una mica de por per ser "pitjors" que la resta. A diferència del que passa en altres esports, es valora més l’actitud i l’esforç que les aptituds. Açò converteix els grups, més que en equips amb interessos comuns, en famílies on tothom celebra els èxits dels altres, famílies sempre obertes a nous membres i a contactar amb altres grups.

La qüestió de debò, i el motiu d'haver escrit tot açò, és la mala imatge que té aquest esport. Tal volta us coste més identificar-lo amb el seu nom secundari, ADD, perquè el vertader nom d'aquest esport és parkour.

Però, per què parlar d'ADD en comptes de parkour?

Molt simple: els vídeos d'internet i els mitjans de comunicació han creat una imatge del parkour com d’un esport "perillós", "letal", "de bojos"; totalment diferent de la realitat. El fet de parlar d'un esport "nou" esborra els prejudicis i tracta d'obrir noves portes de diàleg.

En conclusió, abans de parlar del parkour com d’un "esport de risc", pareu-vos a buscar la veritat; en comptes de veure caigudes, vegeu entrenaments del grup de la ciutat... D'aquesta forma no caldrà amagar mai més el nom d'un esport tan noble que mai no ha fet mal a ningú.